Història

Les espurnes del passat

La colla de diables La Vella de Gràcia va encendre el foc per primera vegada durant la Festa Major de Gràcia de l’any 1981. Aquest fet la va convertir en la colla més antiga de la Vila de Gràcia i en la tercera de la ciutat de Barcelona, darrera dels Diables del Clot i els Diables de Sants. Els pioners d’aquesta colla, encapçalats pel Jordi Cubillos, eren gent vinguda de la població de Sitges, membres tots de la Colla Vella de Diables de Sitges. És per això que el nom original de la colla era Colla Vella de Diables de Gràcia. Ja des d’un bon principi, la colla es va integrar en el teixit associatiu de la Vila participant en els actes de la Festa Major, formant el que es va anomenar Equip de Treball de Cultura Popular de Gràcia. D’aquesta manera, per primera vegada a la Festa Major s’hi celebrava un correfoc amb una colla nascuda a la Vila. Els orígens de la colla deriven d’un ball de diables tradicional, seguint el model penedesenc. Aquest consisteix en la figura marcada d’uns personatges (Llucifer, Diablessa, diables i tabalers), la indumentària de roba de sac, el ball litúrgic i la recitada de versots satírics, molt lluny del concepte actual de correfoc barceloní (més espontani i espectacular). Això va portar les primeres disputes a la colla, sobre quin dels dos models havia de ser el propi de La Vella. Finalment, aquestes discrepàncies van portar a l’escissió de la colla, tot creant-se una colla nova l’any següent, al 1982, la Diabòlica de Gràcia. La Vella es va començar a donar a conèixer dins la Vila de Gràcia, convertint-se en una referència per tothom i arribant a ser-ne un element identificador, tal com ho demostra la presència d’un membre de la colla a l’estrena de l’espectacle teatral “Món, dimoni i carn” on també hi va ser l’autora, Maria Aurèlia Capmany, i Núria Espert, al Teatre Lliure l’octubre de 1982. A més de ser-ho a la Vila, la colla també es va convertir en un referent de les colles que anaven sorgint al pla de Barcelona i rodalies, arribant a apadrinar-ne a algunes, com és el cas dels Diables de Castelldefels al 1984. La colla va ser una de les punteres de la recent creada Coordinadora de Diables de Barcelona, participant en el correfoc de La Mercè. Amb el temps però, es va acabar negant a la seva participació i sortint de la Coordinadora, ja que les característiques d’aquest correfoc defugien molt de la manera d’entendre el ball de diables. El motiu era prou evident: hi havia massa gent als correfocs per poder fer en bones condicions el ball litúrgic i, en definitiva, la impossibilitat de fer entendre a la gent el significat dels balls de diables de les colles centenàries.
Els primers canvis

Amb el temps, la colla va anar evolucionant. Moltes d’aquestes qüestions van anar canviant i l’acceptació de les dones a la colla va ser una realitat, arribant a ocupar el càrrec de Diablessa. La colla redacta els seus primers estatuts al maig del 1987, amb Joan Ponsa ocupant el càrrec de President. Aquest nou pas no va comportar grans canvis a la colla que continuava amb el seu tarannà d’actuacions, la gran majoria a Gràcia, exceptuant algunes sortides puntuals com a Castelldefels i Sant Cebrià de Vallalta. La germanor que es produeix entre la Vila de Gràcia i la població mallorquina de Sa Pobla, va fer possible la realització de la Festivitat dels Foguerons de Sant Antoni a la Vila de Gràcia. Aquesta festa va començar a donar-se a conèixer a Gràcia l’any 1991 i el fet de realitzar-se l’últim cap de setmana de gener va començar a donar els primers problemes seriosos d’organització a la colla, acostumada com estava a participar únicament en el calendari estival tradicional. Aquest problema s’aniria succeïnt any rera any. En aquest període es van fer actuacions de molta ressonància com la participació de La Vella de Gràcia a Albertville.

El canvi generacional

Mica en mica, la mitjana d’edat de la colla va anar augmentant i es va veure la necessitat de donar pas a gent jove amb il•lusió per tal de poder tirar endavant la colla. D’aquesta manera, l’any 1995, l’entrada de gent novella va ser una realitat. El procés però, va ser més fulgurant del que es podia pensar i als anys següents es va anar produïnt la progressiva renovació de la colla. Van entrar quatre joves que acabarien donant un tomb radical a la situació d’aquell moment. La Marta Gil, l’Edgar Baqués, el Roger Gispert i el Pau Salvadó van fer possible tot el procés de traspàs i en ells va recaure la gran responsabilitat de tirar endavant la colla més antiga de la Vila. El fet d’estar tots quatre vinculats a entitats de la Vila com són l’Esplai GMM dels Lluïsos de Gràcia i l’Agrupament Escolta Sant Joan de Gràcia, potenciava aquest desig de continuar mantenint viva la flama de la colla. La gent veterana de la colla va creure que s’havia de fer el relleu de forma immediata. Eren molts anys els que portaven al capdavant de la colla i van atorgar la confiança a la nova gent que havia entrat. Tot va sorgir quan la Marta Gil, l’Edgar Baqués i el Pau Salvadó van ser convidats a casa del president Joan Ponsa i els va convèncer que La Vella necessitava un canvi, un relleu generacional. L’any 1997 es va produir el primer traspàs de responsabilitats. La Marta Gil va presidir una primera junta de renovació, fet que la va convertir en la primera i única dona fins a l’actualitat que ha ocupat el càrrec de Presidenta. Més tard, es tornava a fer un traspàs de Presidència, ocupant aquest càrrec l’Edgar Baqués. Aquests fets van comportar que es comencés a variar el model de ball de diable per un cada vegada més característic de les noves colles de diables que anaven sorgint al país, tot i que encara es continuaven mantenint vives certes tradicions de la colla: no es perdia la indumentària, ja que es continuava tirant amb bosses de sac, ni un dels grans espectacles de La Vella, la recitada dels versots satírics per la Festa Major. En aquests anys, es van fer dues actuacions de relativa importància, una va ser a Marsella, l’any 1994, en motiu de l’agermanament entre Gràcia i dos districtes d’aquesta ciutat, i l’altra a Sa Pobla, per l’agermanament anteriorment citat. La colla continuava treballant encarada al protagonisme de les Festes de Gràcia, autèntic motor de la colla i la seva màxima expressió. Eren aquests els moments més intensos pels seus membres, i els que es vivien amb més passió. De fet, un cop acabada la Festa Major de la Vila, el panorama d’actuacions anava a la baixa perquè la colla continuava sense participar a la Mercè, ja que no era membre de la Coordinadora de Diables de Barcelona. Aquest fet provocava que s’estigués una mica allunyat de la realitat de les colles de diables del pla de Barcelona.

La crisi

La presidència de la colla tornava a canviar l’any 1998, amb l’entrada del Pau Salvadó. Tot i la seva il•lusió, les dificultats van començar a ser patents per una manca evident de gent, ja que la majoria dels seus integrants més veterans apareixien només a l’estiu, mentre que la realitat durant la resta de l’any era bastant desoladora; aquest fet, afegit amb el progressiu augment d’actuacions fora del calendari estiuenc al que estava acostumat a treballar la colla, va ser un dels causants d’aquesta falta de personal a les actuacions. Aquesta situació crítica va portar a plantejar la desaparició de la colla davant una situació tan insostenible, però l’empenta d’una sèrie de persones per mantenir encès l’infern ho va impedir. Així va ser com l’any 2000, després d’haver celebrat els Foguerons de Sant Antoni a Gràcia, la colla va donar un tomb radical a la seva situació. Una reunió amb tota la gent influent de la colla en aquells moments, en la que no hi havia cap dels membres històrics, va salvar la situació i van conjurar-se per remuntar el vol. El primer pas va ser reunir-se amb el Districte de Gràcia. Així, una delegació de La Vella va tenir una xerrada amb l’Albert Musons, conseller de cultura de la Vila, per demanar un vot de confiança per la colla, que aleshores es trobava en una situació pèssima. Aquesta delegació va estar formada pel Pau Salvadó, la Marta Gil i en David Montfort, un dels nous integrants en l’equip de treball de la colla. El consistori va donar aquest vot de confiança sol•licitat i és aquí quan es produeix el punt d’inflexió. La colla va decidir renovar-se i va iniciar tota una sèrie de tasques per modernitzar-se, i recuperar d’aquesta manera el respecte que havia perdut i que mereixia tenir. Es va començar a fer una feina de renovació del vestuari, on per primera vegada es deixava d’anar amb la indumentària històrica de roba de sac i es passava a utilitzar un “mono” d’una sola peça, mantenint, això sí, les flames pintades, símbol característic de la colla. Es va començar a treballar per la seguretat i per una millor coordinació en els correfocs. El pas definitiu d’aquest procés de recuperació va ser l’entrada, el mes de setembre d’aquell any, a l’associació dels Lluïsos de Gràcia, ja que molts dels seus integrants hi desenvolupaven diferents activitats. Per culminar tot aquest procés, la colla es va rebatejar, passant-se a anomenar a partir d’aquell moment Colla de Diables La Vella de Gràcia, deixant així constància del canvi que havia experimentat la colla però sense perdre les seves arrels d’aquella que havia vist la llum l’any 1981.

Mirant endavant

El nou equip va començar a afrontar reptes de gran importància com la celebració al 2001 del seu 20è Aniversari, tot un èxit d’organització per la colla. Aquesta era sense dubte, la gran prova de foc per dilapidar dubtes sobre la seva recuperació. Tota la colla es va posar a treballar sense descans per tal que el dia 20 d’octubre fos una data a recordar. La colla va organitzar un correfoc infantil, comptant amb la presència de la colla infantil dels diables de Sitges, tot amenitzat amb uns tallers infantils. Després d’una gustosa xocolatada, es va iniciar el correfoc amb totes les colles de Gràcia: la Diabòlica de Gràcia, la Malèfica del Coll, el Drac de Gràcia i el Gaudiamus, i com a convidada la colla padrina de La Vella, la Colla Vella de Diables de Sitges. A l’acabar el correfoc, la festa es va concloure amb una disco-mòbil. Després d’aquest èxit, era hora de mirar endavant i afrontar nous reptes. Els temps de foscor s’havien acabat i la colla volia i podia arribar a límits insospitables. Així, va potenciar el nou impuls de les Colles de Cultura de Gràcia (CCG), i va decidir tornar a entrar l’any 2002 dins la Coordinadora de Diables de Barcelona, fet que va portar la colla a tornar a participar al correfoc de La Mercè. Aquell mateix any, La Vella de Gràcia, juntament amb les restants colles de foc del Districte, van tornar a Sa Pobla, en motiu de la commemoració del desè aniversari de la festivitat dels Foguerons a Gràcia. A més, va participar a les Festes Decennals de la Candela a Valls, amb la companyia de totes les colles de diables del país. És aquest un dels actes destacats, ja que es tracta d’unes festes que es produeixen cada deu anys, tots aquells acabats en 1, i per tant són una trobada única i difícil de repetir per qualsevol membre d’una colla de diables. Les actuacions anaven augmentant, fet que provocava una notable il•lusió producte de les ganes que la colla tenia de cremar i seguir creixent. Cal destacar altres actuacions com la de Reus o Castelldefels al 2002. Un altre moment important per la colla es va produir a mitjans de l’any 2003, amb l’entrada d’un gran nombre de diables i, en especial, de tabalers. Aquest creixement va fer duplicar el nombre de membres de la colla, arribant al voltant d’una cinquantena, fet que va donar molta força a les actuacions, sobretot tenint en compte que fins feia poc comptar amb deu persones en un correfoc ja era tot un èxit. Però, més que l’entrada de noves persones interessades amb el tema de la percussió, va ser l’entrada de gent entesa en la matèria, aspecte que va permetre aprofundir en una dinàmica d’assajos i perfeccionament dels tabalers de la colla. Del 2003, cal destacar les actuacions a Les Borges Blanques i Vila-seca, aquesta última a la Ia Trobada de Colles de Diables dels Països Catalans. També és en aquest mateix any que la colla crea l’Akelarre, la festa social de la colla realitzada anualment, amb l’objectiu de fer una trobada de cohesió per donar comiat a la temporada d’una manera càlida i familiar.

Fotent-li canya

La colla entra, el 2004, en un dels seus millors moments de tota la seva història i decideix que és el moment de renovar-se internament. Ja a finals del 2003 una dura tasca de reflexió havia portat la colla a la necessitat de crear una eina de gestió capaç de poder absorbir totes les seves necessitats i afrontar les inquietuds dels seus membres, que cada vegada anaven augmentant. D’aquesta manera, a principis del 2004, la colla constitueix una Junta de set persones que elabora un Reglament de Règim Intern. En Pau Salvadó continuava a la presidència acompanyat d’un seguit de persones que passaven a ocupar càrrecs de molta responsabilitat. La Junta es va compondre de les següents persones: President: Pau Salvadó, Vice-president de Foc: Marçal Folch, Vice-president de Tabalers: Isaac Rubio, Tresorer: Javier Tomas, Secretari: David Montfort, Vocal: Pau López, Vocal: Dani Balaguer, El nombre d’actuacions continua augmentant i la colla comença a moure’s per molts indrets de la geografia catalana i a participar en actes de molta importància, com és la festa dels Tres Tombs de Sant Andreu. La colla viatja a Agramunt, Canyelles, Castelldans, Lliurona i Castelldefels, essent aquesta última sortida una tradició de cada any al ser-ne la colla padrina i per la qual cosa La Vella hi és convidada durant la seva Festa Major. A més a més, la colla organitza diversos actes socials com la revetlla de cap d’any i la de Sant Joan. Per concloure de manera magnífica l’any 2004, La Vella viatja a Formentera, iniciant d’aquesta manera un agermanament entre Les Pitiüses i la Vila. Aquesta actuació ha propiciat un acord de col•laboració en el que cada any es realitza un intercanvi d’una o més colles de cultura de cada localitat. Per La Vella aquest fet ha estat motiu d’una gran il•lusió i satisfacció.